68 anys de la creació del servei d’informació soviètic sobre la II Guerra Mundial

El 24 de juny de 1941 es va aprovar la disposició ‘La creació del Sovietskoe informatsionnoe biuro’, el servei d’informació soviètic, amb l’objectiu de donar a conéixer a través de la premsa i la ràdio els esdeveniments internacionals, les accions bèl·liques al front i la vida al país.

El servei informava els lectors i oients sobre la lluita de l’Exèrcit Roig i del poble soviètic contra el feixisme. El 15 de maig de 1945, una setmana després de la Victòria sobre l’exèrcit de Hitler, el Servei va deixar de funcionar.

Iuri Andrópov, 15 mesos d’esperança

En el 95è aniversari del naixemant del que va ser Secretari General del PCUS i cap del KGB, Iuri Andrópov, el Pervi kanal rus va emetre el nou film de Serguei Medvédev, que porta per títol ‘Iuri Andrópov. Quinze mesos d’esperança’ dedicat al gran heroi soviètic, En opinió de l’historiador Borís Sokolov, la imatge del secretari general txequista és una de les més atractives pel règim de Putin i representa el període soviètic amb què l’elit dirigent se sent més propera.

El film de Medvédev ofereix una imatge d’Andrópov de líder liberal que pretenia posar ordre a l’estat, sense l’aplicació dels mètodes de terror estaliniestes, com l’afusellament de dissidents o l’exili a Sibèria, sinó simplement enviant a l’estranger els qui no combregaven amb el règim.Tanmateix, ni una paraula sobre els càstigs als psiquiàtrics, ni sobre l’enduriment de la censura durant el mandat d’Andrópov. Sobre Andrópov, segons Sokolov, no hi ha més que bones paraules, sobretot pel fet que els testimonis són persones molt properes a ell; i per tal d’entendrir i humanitzar la imatge d’Andrópov, en el film es parla en detall sobre la seve vida privada, sobre el seu amor apassionat per la seva dona i sobre els poemes que recitava en intimitat. També es parla de la seva primera família, a la qual va abandonar per un nou amor; pel que sembla, Andrópov no es va comportar massa elegantment amb aquesta primera família, no la va ajudar de cap manera i es va mostrar indiferent respecte al seu fill, que es va convertit en un delinqüent, en un alcohòlic, i va morir molt jove.

Els autors del film no es fixen en aquestes petiteses, sinó en la lluita d’Andrópov per treure al país del precipici al qual es veia abocat, raó per la qual va fer tots els possibles per arribar tan amunt com li fos possible en la jerarquia soviètica. El seu objectiu era salvar el país de la ruïna. Però l’historiador Borís Sokolov es pregunta si realment tenia un programa per fer-ho. I la seva resposta és que no: Iuri Andrópov no va saber fins al darrer moment que seria precisament ell qui substituïria Leonid Bréjnev, després d’una lluita pel lideratge amb Txernenko.

En el film es recorda que el major mal que considerava el Secretari General del PCUS era la corrupció, tot i que la seva lluita va ser totalment infructuosa. Segons Sokolov, es passen per alt moltes de les decissions polítiques d’Andrópov, com el seu intent de reforma del socialisme, segons el model hongarès; s’oculta la realitat social del país a principis de la dàcada de 1980, amb un altíssim índex d’atur.

La desfilada de la Victòria: ahir, avui i demà

font: http://www.sob.ru/issue-24-2581.html
Traducció del rus de Frederic Guerrero-Solé
25 de maig de 2009 (versió no corregida)

Gleb Perov (font dubtosa)
8 de maig de 2008

L’esdeveniment central de la celeració del Dia de la Victòria és, sens dubte, la parada militar. Se celebra en pràcticament totes les grans ciutats del nostre país, obligatòriament, a la plaça central en record dels esdeveniments de dies passats. Tanmateix, la tradició de les parades militars que desperten un patriotisme sa i un orgull lícit per la Pàtria, tenen les seves arrels en temps remots.

Ja en l’època de l’Antic Egipte, Pèrsia i Roma, als militars els agradava desfilar davant del públic. I la parada més gran en la història de la humanitat es considera la que va tenir lloc prop de Verteau en commemoració de la derrota definitiva de l’exèrcit de Napoleó. Prop de 150,000 persones eren davant de Montmartre, des d’on va començar la marxa.

Cal dir que des d’aleshores els francesos no són gens indiferents als espectacles amb accent militar. La desfilada més massiva en la França actual és la del 14 de juliol, commemoració de la presa de la Bastilla: comença puntualment a les 10 del matí als camps Elisis, tots els representants dels portaestendards militars desfilen per la principal avinguda de París fins a la Plaça de la Concòrdia. Passa revista a la parada el mateix president del país, i immediatament després de la cerimònia festiva, que, de costum, finalitza amb la interpretació de l’himne de la UE —l’Oda a l’alegria— de Beethoven, sobrevolen la capital de França els avions, i formen en el cel la bandera tricolor amb l’ajut de fum de colors. La part final de festa són els focs artificials del vespre a la torre Eiffel i al camp de Mart.

El nostre país pot vantar-se d’una rica història pròpia de parades militars. Podem considerar el primer acte oficial d’aquest tipus la trobada de l’exèrcit rus després de la presa, l’11 d’octubre de 1702, de la fortalesa de Noteburg. El carrer Masnítskaia va ser tota coberta per una estora vermella per la qual van desfilar cerimonialment Pere I en la seva carrossa daurada i, al seu darrere, s’arrossegaven les banderes sueques, els estendards de l’exèrcit derrotat.

Una parada particularment espectacular va tenir lloc l’any 1818, quan amb la formació de la guàridia va ser col·locada a la Plaça Roja l’estàtua a Minin i a Pojarski, treball de l’escultor Ivan Martos. El monument, que representa el moment en què Kuzmà Minin, assenyalant amb el braç en direcció a Moscou, entrega al príncep Pojarski una antiga espasa i l’anomena cap de l’exèrcit rus, va ser col·locat davant de l’entrada principal del mercat (?). Però un segle després, el momument va ser “víctima” d’unes parades encara més massives: per tal de no obstaculitzar el pas de l’armament pesat el van traslladar a la catedral de Sant Vasili.

La primera parada soviètica es va celebrar l’1 de maig de 1918 en el camp de Khodinka. Hi van participar prop de 30,000 soldats de l’exèrcit roig i va passar revista el comandant de la divisió de Moscou, N. N. Muràlov. Una pàgina particular en la història van ser les parades durant la Gran Guerra Pàtria. La primera es va celebrar el 7 de novembre de 1941, la segona, l’1 de maig de 1945. La famosa parada de la Victòria, que va comandar Konstantin K. Rokossovski i en què el mariscal Jíkov va passar revista, va tenir lloc el 24 de juny de 1945 a la Plaça Roja de Moscou. I per als assajos d’aquella pintoresca desfilada es va utilitzar el camp de Khodinka, on hi havia l’aerodrom central. És cert que la secció d’artilleria tenia el seu propi polígon d’instrucció, el Sadóvoe Koltsó i, exactament, la part que va de la plaça d’Smolensk fins al pont de Crimea. Els entrenaments es feien a la nit, de tres a cinc de la matinada, i durant aquestes hores les línies de tramvia i troleibús s’aturaven.

La següent parada militar ala Plaça Roja va celebrar-se el 9 de maig de 1965, en el 20è aniversari de la Victòria. I la darrera en la història de la Unió Soviètica amb participació d’aparell militar va ser el 7 de novembre de 1990. Entre 1991 i 1994 no es van celebrar parades militars a la Plaça Roja.

L’any 1995, el del 50è aniversari de la Victòria, la parada va tenir lloc a Poklonnaia gora, on es van mostrar models d’armament militar, i per la Plaça Roja van desfilar columnes de veterans. I només el 1996 va ser aprovada una llei federal que feia renàixer la tradició de les desfilades militars a la principal plaça del país, així com a les ciutats-heroi i les ciutats on estan emplaçades les divisions militars. És cert que actualment les parades es fan, principalment, sense la participació d’armament militar i els serveis de seguretat dormen més tranquils i les places i els carrers històrics pateixen menys.

Aquest any [2008], però, aquesta norma serà violada: el 9 de maig a Rússia es mostraran per la Plaça Roja els tipus d’armament més nous, en particular els complexs de míssils mòbils Topol-M i els bombarders. En general, la parada de la Victòria de 2008 promet ser espectacular. Hi participaran uns 8,000 militars i prop de 200 unitats d’armament militar modern. Però el centre del programa ha de ser l’exhibició aèria sobre la Plaça Roja.

(…)
Traducció del rus de Frederic Guerrero-Solé
25 de maig de 2009 (versió no corregida)

La desfilada del Dia de la Victòria

font: http://actualcomment.ru/daytopic/468.html

El dia 9 de maig, a la Plaça Roja, té lloc la desfilada commemorativa de la Gran Victòria.
9 de maig de 2009

A la Plaça Roja de Moscou va tenir lloc la desfilada commemorativa del 64è aniversari de la Victòria en la Gran Guerra Pàtria. Per la principal plaça de país van desfilar els militars de diferents seccions de l’exèrcit, així com tot tipus d’aparells militars. La desfilada de la victòria va finalitzar amb l’exhibició aèria de l’aviació militar.

La parada fou dirigida pel comandant de les tropes de la divisió militar de Moscou, el general coronel V. Gueràssimov; va passar revista el ministre de defensa de la Federació de Rússia, A. Serdiukov. En total, van participar en l’esdeveniment festiu més de 9,000 efectius militars.

En la desfilada d’aquest any es va superar el rècord pel que fa a la quantitat d’aparells militars: 112 unitats armades i 69 avions i helicòpters. Els espectadors van poder veure els moderns models d’armament amb què anaven equipades les divisions de l’exèrcit rus. Entre aquests models hi ha els tancs T-90 i BMP-3, els complexs de míssils Iskander, el bombarder Su-34. I per primer cop participaven en la desfilada els sistemes de míssils S-400 Triumf.

Va obrir la desfilada la companyia de timbalers, i darrere dels tambors el grup amb la bandera oficial de Rússia, la de la Victòria i la de les forces armades de la Federació de Rússia. A continuació, per les llambordes de la Plaça van desfilar els cadets i els estudiants de les escoles superiors del Ministeri de defensa, l’FSB, l’MTxS i els militars de les forces armades de la Federació de Rússia.

Les columnes a peu van donar pas als aparells militars. Possiblement, el més espectacular va ser l’exhibició aèria. Els helicòpters van sobrevolar la Plaça Roja amb la bandera de la Federació de Rússia, la del ministeri de defensa i la de l’Exèrcit de l’aire. Els grups d’avions van passar per sobre dels espectadors a una velocitat de 550 Km/h, a una alçada de 300 metres.

La vigília de la celebració del Dia de la Victòria, el president Dmitri Medvédev es va reunir amb els veterans Herois de la Unió Soviètica. El cap de l’estat va dir de la desfilada que era un símbol de gran importància, i va definir la Gran Guerra Pàtria i la victòria com l’esdeveniment més important i complexe del segle passat.

Els veterans van expressar la seva satisfacció pel fet que hagin estat restaurades les desfilades del Dia de la Victòria a la Plaça Roja. En opinió dels combatents, tenen un enorme valor educatiu per a tota la nostra nació.

Tal i com va posar de manifest una enquesta de VTsIOM, més del 70 per cent dels russos donen suport al restabliment de les desfilades militars per commemorar els aniversaris de la Victòria en la Gran Guerra Pàtria.

Comentaris

Vitali Tretiàkov, redactor en cap de la revista Politítxeski klass.

La Gran Guerra Pàtria és per Rússia (sota el nom de la Unió Soviètica, o sota el de Rússia, és igual) la guerra més sagnant de tota la història. I, a més a més, una de les més llargues si tenim en compte el temps que l’enemic va trobar-se en territori de Rússia. I també és la darrera de les grans guerres. Encara són vius alguns dels qui hi van participar i, encara més, els seus fills. En aquest sentit, aquesta celebració no ha perdut actualitat per motius lògics, psicològics i històrics.

L’eclecticisme de ideologies, morals i punts de vista polítics que com sempre existeix avui a Rússia després de l’enderrocament de la ideologia comunista, amb més raó condueix al fet que cal el recolzament en algun esdeveniment significatiu en la història del nostre país que sigui el màxim de positiu segons la valoració de la majoria dels actuals ciutadans russos, però no polítics. Uns rebutgen el període tsarista, els altres el soviètic i uns tercers el post-soviètic. El 9 de maig, la victòria sobre l’Alemanya de Hitler, que va atacar el nostre país, continua sent un pilar ideològic, de facto l’únic indiscutible per a la majoria. I mentre aquest eclecticisme, caos, embolic de ments en el camp de la ideologia i de la història no arribi a la seva fi, aquest pilar serà precisament el 9 de maig i res més: ni el 7 de novembre, ni l’1 de maig, ni el 4 de novembre, ni el 12 de juny.

Pel fet que, en els darrers anys, els països occidentals han emprès una campanya per relativitzar el paper de Rússia i la Unió Soviètica en aquesta guerra i, en general, en la història de la II Guerra Mundial, aquesta celebració pren un significat encara major. Com més intentin menystenir el paper de Rússia, discutir si va ser absolutament decissiu en la derrota de Hitler o bé, simplement, decissiu (“no decissiu” afirmen els polítics, historiadors i polítòlegs de països que, precisament, van ser aliats, o potencialment aliats, de Hitler en aquella època), encara més Rússia en conjunt, la nació i la societat adoraran aquesta festa i s’uniran al seu voltant.

Aquest esdeveniment, gairebé després de 65 anys (el final de la guerra, la victòria) continua sent el més actual de tots els esdeveniments històrics per a la Rússia contemporània. I no només per desig exprés de Rússia, sinó perquè encara avui tenen lloc atacs de molts països occidentals i de molts altres països a aquesta victòria i, fins i tot, s’intensifiquen. Tots els esdeveniments des de 1939 fins a 1945 continuen sent, de fet, esdeveniments de la història política i del pensament polític actuals. Com pot ser que en aquestes condicions el 9 de maig es converteixi per la nostra nació, pel nostre país, en alguna cosa semblant a la batalla de Kulikovo o a la Victòria sobre Napoleó?

És sorprenent que tot això succeixi al mateix temps que amb la nació alemanya i amb el seu Estat, és a dir, amb qui la Unió Soviètica va fer la guerra, la reconciliació hagi estat pràcticament total. Però Hitler tenia massa aliats secrets i no secrets —aleshores, i ara. I aquests són els que no ens deixen oblidar aquest dia i no ens permeten traslladar-lo al grup de dates històriques que ja no es consideren políticament actuals.

Vladislav Xuriguin, expert militar
És difícil de dir fins a quin punt la Desfilada de la Victòria d’enguany és la més grandiosa. En la desfilada hi han participat uns 9,000 militars. Això és, com a mínim, tants com l’any anterior, potser una mica menys i tot; perquè aleshores van desfilar batallons de l’escola de Suvórov i de Nakhímov, que, tradicionalment, durant els anys soviètics obrien aquestes desfilades.

Si tornem a la història, veurem que hi va haver un període en què el nou poder liberal rus, encapçalat per l’aleshores president [Borís] Ieltsin, va retirar les desfilades. No només les va retirar, sinó que les va prohibir. I des de 1991 fins a 1995 no hi va haver cap desfilada a Rússia. Encara més, el 9 de maig de 1992, a Moscou, a la Tversskaia, un agent dels cossos especials moscovites va colpejar uns avis que, per iniciativa pròpia, van sortir al carrer per commemorar el 9 de maig. Així, doncs, hi va haver un període en què el 9 de maig va ser prohibida pels nous poders russos.

Tot això va conduirr a que l’autoritat del poder toqués fons i es convertís en la riota de tothom, que després de les eleccions a la nova Duma de 1993, a pesar de la matança de la Casa Blanca, el poder perdés estrepitosament les eleccions i tothom comencés, febrilment, com els qui s’aferren a un ferro roent, a agafar-se a alguna altra variant que pugués augmentar l’autoritat del poder. I una d’aquestes variants era el retorn a les tradicions patriòtiques. I una de les manifestacions d’aquesta nova variant va ser el restabliment de les desfilades militars.

L’any 1995 va ser el primer any en què es va restablir la desfilada del 9 de maig. És cert que, de primer, va fer-se a un altre lloc. Un cop, Ieltsin va intentar passar revista al districte de Poklonnaia gora. A continuació, van començar les desfilades dels veterans per la Plaça Roja. I, posteriorment, a la desfilada de l’exèrcit, sense aparells. I ja en el mandat de V. V. Putin, de facto la tradició soviètica completa de les desfilades va ser restablerta. I avui dia, per la Plaça Roja ho transporten tot, fins i tot els míssils balístics, que ens darrers anys del poder soviètic ja no es feien aparèixer a les desfilades.

Qualsevol desfilada militar és una manifestació de la força militar d’un Estat i de la seva essència imperial. La desfilada que commemora el 9 de maig no és només una tradició, és, de fet, el nostre dret sagrat que ens permet fonamentar la nostra nació, que ens recorda la immensa victòria que va aconseguir al segle XX, i el lloc que la nostra nació havia ocupat en la història universal, després de guanyar, probablement, la força humana més terrible de tota la història: el nazisme alemany.

Gleb Pavlovski, president del Fond effektivnoi politiki
Totes les nacions tenen la seva religió civil. La Victòria és la religió dels russos a Rússia, de la mateixa manera que pels americans ho és l’americanisme. La Victòria ens uneix els uns als altres. Sovint discutim quin tipus d’Estat tenim, i no podem determinar la nostra societat, però sabem amb fermesa que som la nació que va véncer en la terrible guerra de l’any 1945. I aquí rau la nostra identitat.

De fet, en el seu temps, líders forts com Ieltsin, i abans d’ell Khrusxov, van sofrir derrotes polítiques precisament pel fer que van trencar la seva relació amb la victòria. A la dècada de 1990 la victòria semblava perduda. Putin va guanyar el seu joc polític precisament perquè sense haver de restaurar la Unió Soviètica va restaurar la nostra identitat civil, una identitat relacionada amb la victòria.

En virtut del fet que la guerra dels anys 1941-1945 va ser una guerra alliberadora per la llibertat i la soberania, la nostra identitat té un caràcter antinazista, antifeixista i antiracista, i alliberador. Quan Medvédev diu que la llibertat és millor que la no llibertat, de fet es refereix a la guerra alliberadora de 1941-1945.

Per això a mi em sembla que aquest és el punt d’enfocament, en algun sentit constituent, tant de la nostra consciència com a nació russa com del nostre Estat avui dia.

Medvédev creu que la revisió històrica no ha de perjudicar Rússia

El president rus, Dmitri Medvédev, ha creat una comissió de “lluita contra els intents de falsificar la història en perjudici dels interessos de Rússia”. Tal i com publica RIA Novosti, dimarts Medvédev va signar el decret corresponent. Abans el president rus ja havia parlat amb claredat de la “inadmissibilitat de falsificar la història”, en particular la que fa referència a la II Guerra Mundial.

Nosaltres!

Si aneu a Rússia i pregunteu qui va derrotar l’exèrcit alemany a la II Guerra Mundial, la resposta sempre serà la mateixa: Mi! (Nosaltres!). I, segons una enquesta de l’Institut Levada, a la pregunta de “Considera que la Unió Soviètica hauria pogut véncer a la II Guerra Mundal sense l’ajuda dels aliats”, el 63 per cent dels enquestats respon afirmativament. A part d’això, cal remarcar el fet extraordinari que representa la retransmissió de la desfilada militar del dia 9 de maig a la Plaça Roja de Moscou. A la pregunta de si “Té previst mirar per televisió el dia 9 de maig la desfilada a la Plaça Roja a Moscou”, el 72 per cent dels enquestats respon afirmativament. En conseqüència, si tenim en compte aquestes dades, gairebé 100 milions de russos són davant l’aparell de televisió en el moment en què els soldats, els tancs, els míssils nuclears desfilen per la Plaça moscovita i els avios militars sobrevolen el cel de Moscou.

Victòria, gràcies a Déu

Com més ens allunyem dels fets que van tenir lloc durant la Gran Guerra Pàtria (II Guerra Mundial) més fantàstica se’ns apareix la imatge que s’esforcen a inculcar en les consciències de la societat russa. Heus ací que el Patriarca Kirill ha declarat que la victòria a la Gran Guerra Pàtria no hauria estat possible sense la protecció de Déu Nostre Senyor. I el fet que la guerra s’acabés el mateix dia en què se celebra Sant Jordi, el cap de l’Església ortodoxa russa ho considera un signe que ens ‘revela el misteri de la misericòrdia divina’.

Aquí val la pena recordar que el dia en que es va acabar la II Guerra Mundial a casa nostra i a Occident se celebra en dies diferents: ells el 8 de maig, i nosaltres el 9 de maig. Però fins i tot en el cas en què considerem que la guerra es va acabar el dia 7 de maig, data en què es va signar la capitulació total i incondicional en tots els fronts, igualment no parlaríem del dia de Sant Jordi, que té lloc el 6 de maig (23 d’abril). Així, per tal que aquest signe es faci realitat, cal forçar-ho una mica, tot i esperant que, possiblement, puguem enganyar Déu.

El Príncep de l’Església Ortodoxa Russa (EOR) va repetir les xifres oficials i sensiblement rebaixades de pèrdues al nostre país durant la guerra -26,7 milions de persones, quan, segons els nostres càlculs, el nombre real de víctimes pot arribar als 43 milions. En aquest sentit, Kirill afirma que “molts especialistes en el cap dels afers bèl·lics parlen que l’enemic estava tan ben organitzat i armat, i ens superava en recursos, que la nostra victòria no pot ser interpretada com res més que un miracle”. Però precisament als especialistes en història de la II Guerra Mundial la nostra victòria no els provoca cap tipus de sorpresa. Només cal prendre en consideració l’amplitud del territori soviètic i els recursos humans, l’ajuda per part dels aliats occidentals, sense oblidar la solidesa del sistema totalitari capaç de continuar en funcionament a pesa de dures derrotes militars. Però es dubtós que aquesta fermesa del totalitarisme que va aparèixer no només a la URSS, sinó també a Alemanys, pugui ser considerat com un miracle diví.

En opinió del patriarca a la guerra no hi va haver ateus, i la diferència és que uns se sabien senyar i els altres no. Al mateix temps, uns i altres “es van llançar a l’atac amb un mateix crit: “Déu, salva’ns, ajuda’ns, protegeix-nos!”. I, per això, si Rússia pot reunir allò diví i allò humà, ningú no s’hi podrà comparar”. Potser aleshores deixarà d’estar agenollada.

L’alcalde de Moscou, Iuri Lújkov, es va solidaritzar totalment amb el Patriarca i va reconèixer que “no és per casualitat que el Dia de la Victòria coincideixi amb la festa de Sant Jordi. I no és per casualitat que el 6 de maig van acabar de fet totes les operacions armades i Alemanya va anunciar la seva capitulació. Aquests són els designis de Déu”. Realment, els combats amb unitats alemanyes a les quals no havia arribat la notícia de la capitulació van allargar-se fins el 15 de maig. És possible que a algú se li acudeixi la idea de traslladar el Dia de la Victòria al 6 de maig, per tal que coincideixi amb Sant Jordi, de la mateixa manera com el dia de la Unitat nacional, el 4 de novembre, coincideix amb el dia de la icona de la Mare de Déu de Kazan. Crec que l’efecte serà igual de negatiu.

Abans la Victòria s’explicava pel geni de Stalin, després per l’astúcia de la direcció del partit comunista, i ara per providència divina. El patró és, si fa no fa, el mateix. Al poble li resulta més senzill entendre la victòria com el resultat de l’acció d’una sola força i no com un conjunt d’accions de factors múltiples.

Probablement, d’aquí a 20 o 25 anys, qual el darrer dels participants a la Gran Guerra Pàtria hagi mort i l’interès pel fet històric disminueixi, les joves generacions pensaran que a l’Exèrcit Rig no hi havia ni instructors polítics ni comissaris, sinó un regiment de capellans. Nosaltres mateixos comencem ja a oblidar que contra Hitler va lluitar un país en què va vèncer un ateïsme bel·ligerant, un país en què gairebé no quedava cap església en funcionament, i a la consciència de la majoria de la població la ideologia comunista havia substituït la fe en Déu. Els alemanys, entre altres coses, en els territoris soviètics ocupats van obrir esglésies ortodoxes, fet que, tanmateix, no convertia la ideologia i la pràctica del nazisme menys inhumana. Stalin va legalitzar la EOR l’any 1943, i, bàsicament, per tal de complaure l’opinió pública occidental. I per a una persona creient les ànimes dels soldats ateus de l’exèrcit roig de totes formes aniran al cel -van caure per defensar la nostra Pàtria.

Traducció de l’article de Borís Sokolov a grani.ru
Permalink: http://www.grani.ru/Society/Religion/m.150855.html

Stalin, el mite.

El 5 de desembre de 2008 va tenir lloc la primera conferència internacional Història de l’estalinisme: resultats i problemes d’estudi. Serguei Mironenko, el director de l’Arxiu estatal de la Federació de Rússia, n’és un dels organitzadors. En una entrevista a Niezavíssimaia gazeta, Mironenko parla d’un dels personatges més sinistres de la història contemporània.

En aquesta entrevista, Serguei Mironenko afirma que el mite d’Stalin és el mateix Stalin. L’Stalin que viu a les consciències dels russos, no va existir mai. Stalin no era l’home que es passejava pel seu despatx reflexionant com véncer l’enemic nazi, com apareix en el film dels anys 70 Osvobojdenia (L’alliberament). Tot això no és res més que un mite. Com ho és que la Gran Guerra Pàtria la vam guanyar només gràcies al geni d’Stalin, que Lenin i Stalin van ser els organitzadors de la Revolució d’octubre o que lluités contra els enemics del poder soviètic i no contra els seus contrincants, com va succeir realment.

En aquesta mateixa entrevista, el director de l’Arxiu estatal afirma que els primers dies de la guerra Stalin va desaparèixer i que l’exèrcit soviètic va quedar-se sense comendament. Quan els membres del Politburó van decidir anar-lo a buscar a la datxa, el van trobar esprimatxat i desmillorat. Pensava que venien a arrestar-lo. Finalment, Voroxílov va aconseguir convèncer-lo que tornés al comandament de la URSS.

Pel que fa a la participació d’Stalin a la Revolució, Mironenko assegura que en els documents sobre els fets de 1917 apareixen Lenin, Trotski, Kaménev, Zinoviev, Sverdlov, els menxevics, els socialistes revolucionaris; però Stalin desapareix en els moments més conflictius. Com en la revolució de 1905. En definitiva, el paper d’Stalin a la Revolució va ser falsejat i exagerat durant la campanya de culte a la seva personalitat.

A la pregunta de perquè Stalin avui és tan popular com seixanta anys enrere, Mironenko creu que existeixen moltes raons, la principal de les quals és que la societat russa no desitja conèixer la veritat del passat. És millor pensar que vivíem en la gran Unió Soviètica i que an+avem de victòria en victòria. Ningú no discuteix que hi van haver victòries. Però quin preu va haver de pagar el poble soviètic!

En l’entrevista també es parla de la relació entre el poder soviètic i l’església ortodoxa russa. Durant la guerra, les relacions van canviar. L’any 1943 van portar els quatre jerarques de l’Església encata en vida davant Stalin. I aleshores el gran líder soviètic els va confessar que necessitaven l’església per guanyar la guerra als alemanys.

permalink: http://www.ng.ru/ng_politics/2008-12-02/13_stalin.html